El sopar? De conya. Les copes? Brutals!

Doncs per absència del nostre redactor en cap, em permeto fer l'acta d'autos de la nostra darrera trobada.

Tal i com és habitual, a l'hora de trobada només hi havia una persona. En aquest cas vaig ser jo. Al cap d'uns minuts va arribar l'Albert i un quart d'hora més tard l'Oscar. Ell ens va portar la notícia del naixement del nebot del Toni G. Vet aquí perquè aquesta vegada no va venir. Ja més tard va arribar en Fèlix i finalment el Manel.

El sopar es va fer seguint indicacions del mestre dels cartells a La Palma de Sant Just. I cal dir que va ser molt bo tot. La selecció dels vins va anar a càrrec del Fèlix i la tria fou excepcional. Vamos, que vam menjar com uns senyors. Vam trobar a faltar els puros del Francesc.

En acabar el sopar, i sense retxistar, vam seguir a l'Oscar cap a un bar anomenat Manchester. Allà només hi van els guiris i turistes casuals. Però valga'm déu quin femellam corria per allà dins. Va ser impossible mantenir una conversa sense deixar de mirar les rosses i no tan rosses que corrien pel voltant.

Així les coses i amb una dosis ja considerable d'alcohol, vam passar a un lloc més sel·lecte, com diria algú que jo sé. En Fèlix es va retirar pel camí ja que estava a prop de casa seva. Els altres quatre ens vam endinsar al local més semblant als antros de Nova York. Música afro-llatina amb ritmes de jazz, funk i soul. Tots alhora vam recordar-nos del Dani, segur que ell coneixia als músics i ens podia haver guiat a ritmes i lletres. Jack Daniels i vodkes a tutti pleni. Bé, per ser sincers, he de reconèixer que un servidor no va passar de la cocacola. Ja sabeu... La Garriga és a 35 km de Barcelona i pel camí et pots trobar de tot.

Vam estar-nos allà fins que van tancar. En Manel fou el segon en retirar-se perquè li tancaven el Metro. Els alters vam estar gaudint del bon ambient, poca gent, alguna guiri espectacular i sobretot l'excel·lent música. Tan que fins i tot ens vam quedar a ajudar al paio que ens havia deixat entrar sense pagar cap peatge. (Albert: podries recordar-me el nom del paio?).

I ja un cop recollit el local, camí cap a Princesa. I pel camí, la darrera repassada a l'Angel Gris. L'Angel Gris és una noia que hi havia allà dins, que estava per sucar-hi pa amb tomàquet i que em vestia una mena de drap just per tapar-se els pits i l'entrecuix. La noia era espectacular. O potser ens ho semblava per efectes dels destil·lats. En qualsevol cas, camí de Princesa vaig contar 8 intimidacions a senyoretes pel carrer. Totes elles ben boniques i esperant el complement energètic d'una nit com cal.

Al final, gran despedida... i com sempre... em de fer-ne una altra però aquesta vegada amb tots.

Joder, Francesc. A mi no em queden tan bé les narracions. Tio, has de venir tu i escriure tu.

Rosa Rosae Rosa...